Crisi i canvi de model

by sapereaudecat

L’autor d’aquest article:

http://www.nuevatribuna.es/opinion/manuel-lago/rajoy-nos-lleva-al-suicidio-colectivo/20120817140135079900.html

té tota la raó, per sortir d’aquesta crisi cal creixement: “La formula más eficiente de enfrentarse a los problemas de deuda es el crecimiento” i també “La solución es el crecimiento. Con un aumento del PIB nominal del 3%, muy por debajo de lo que creció en los últimos 20 años, la deuda se situaría por debajo del 60% en solo cinco años sin necesidad de superavit, solo con cuentas equilibradas”. Però aquesta és una solució del tipus “pan para hoy y hambre para mañana”, i això per diferents motius:

1. El creixement indefinit no garanteix la repetició de crisis cícliques

2. El creixement indefinit és socialment insostenible:

2.1 no podem augmentar sempre i indefinidament les necessitats dels consumidors sense que això creï problemes socials (cosificació de les relacions socials, frustració, solipsisme i egoisme generalitzats, etc.)

2.2 no podem pensar que tota la població mundial pugui, al mateix temps, gaudir de les mateixes condicions de vida. Això es relaciona amb el punt 3:

3. El creixement indefinit és ecològicament insostenible. Això no ho dic des d’una perspectiva “happy flower” o de “ecosocialisme a la mode” (tipus ICV) sinó des d’una evidència de sentit comú a la que tots/es podem arribar només si ens parem a pensar una mica i ens il·lustrem mínimament sobre els principis bàsics de l’ecologia (com a ciència, no com a ideologia política. Com deia Ramon Margaleff, l’ecologia és a l’ecologisme el que la sociologia al socialisme): en un planeta on els recursos són finits no podem desenvolupar una activitat econòmica centrada en la infinitud dels recursos. És tan simple i tan complex, terriblement complex, com això.

Per tant, és el moment de fer una reflexió important al voltant d’una pregunta crucial: podem aprofitar aquesta crisi per a canviar el nostre model econòmic? Les alternatives són clares:

  1. o fem cas del curt termini i seguim així: sortirem tard o d’hora d’aquesta crisi però caurem més tard o més d’hora (el temps en aquestes qüestions és relatiu, poden ser uns anys o unes dècades, però el ritme de consum mundial de recursos és inevitablement insostenible si segueix com ara i si, a més, s’incorporen milions de consumidors més des de la Xina o l’Índia) en una crisi pitjor, de dimensions ecològiques i socials profundes
  2. o bé ens replantegem si necessitem tant per viure, si podem viure d’una altra manera i ens posem mans a l’obra per a trobar col·lectivament les solucions als problemes que ens afecten globalment i localment.

L’autèntica crisi no és la que respon als típics cicles del capitalisme sinó la que posa en qüestió al capitalisme mateix. Ens obliga a repensar el món, la societat, les comunitats, els individus, les necessitats, l’oci, les relacions humanes … ens obliga a canviar de forma de vida.

Així doncs, l’autèntic problema és el que reflecteix aquesta vinyeta:

Anuncis